—Senyora Isabel, per servirla; però tant se val que li digas lo nom com que no li digas: no té l'honor de conèxem.
—Ja veurà...
—Fúig d'aquí, dóna, tu ets persona manada; be prou que me'n faig compte; al demés, dígali que no la destorbaré molt, que vinch per coses del servey, ¿m'entens? Vés, filla, vés, ja m'esperaré aquí; ¡ay! déxam seure. Que no fassi de més ni de menos per mi, que jo, gracies a Deu, ja tinch totes les feynes fetes.
—Entri aquí dins, si es servida,—li diu la cambrera, obrintli la porta del recibidor.
—Cà, nó, no cal; no so de cumpliments jo. Deu te fassa bona...—
—¡Quínes hores d'esmorzar!—murmura encara no's veu sola;—a vora de la una; podría anarhi a n'en Biel ab aquexes modes, ell que'a les vuyt ja ha de tenir lo vi en fresch y'l gabadal a taula. ¿A aquestes hores esmorzar? axò son estalvis del senyoriu: fan un àpat fonedís: esmorzar y
