Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/266

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


seguida: ja n'estava fins al cap de munt de vostè, de les seves rareses!»
 Què se jo lo que'm va dir! allò era una boca d'infern, no tenía aturador. Míri'm va sofocar, no vaig sapiguerli tornar resposta, y crègui qu'ab lo meu geni, que de paraules no me'n faltan, no vaig sapiguer què dir. Oh, y les mofes que feya tot baxant l'escala ab lo camàlich que li portava'l bagul! Que se jo lo que va dirme! Reparada, Mònica, mitja senyora, cap de postissos, marmanyera... ¿y al meu marit? no'l va dexar de senyor Ballarons, de trompa, sabatasses, carnestoltes; fins li va dir bessó de don Panxó!
 ¡Ay!... després ell, lo meu marit, qu'en la seva vida m'havía gastat ni una paraula agraviatoria, ahir se va sortir de fogó de tal manera y me'n va cantar unes quantes, que no sé d'ahont se les treya. Y una mena de paraules que jo no les havía sentides may. Ab axò dels diaris se veu qu'aprenen d'enrahonar d'un terme que ningú'ls entén. No sé lo que s'enforfollava: però debía ser molt cohent, jo li asseguro...