Pàgina:Obres completes de Emili Vilanova. Volum V (1906).djvu/77

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


ballar tota la vida, li semblava'l pitjor dels càstichs lo encauarme en un escriptori ò derrera d'un taulell. «Be, escólti, marona, ¿que té uns quants diners sobradissos? ¡Què'm dona aquí!—deya jo apartant la mà estesa a tall de cotxero.—¿Què vol que'n fassi de quatre duros? ¡Per quí m'ha pres!» En fi, senyors, qu'haguera axugat les arques reals.
 ¡Lo que gastava! Està clar, sent calavera!... ¡Que n'havía romput de pisa pels cafès! y si l'amo's quadrava, venía ab nosaltres aquell que tenía tant punyo y l'obligava a callar; ab diners ò sense; pagant los perjudicis ò no pagantlos, segons...
 Del Club me'n varen treure quatre ò cinch vegades, per massa axalabrat; era més boig jo sol que tots ells junts. Jo vaig ser qui va donar aquell escàndol que fins lo Capità General volía posar la plassa en estat de siti; aquell ball a portes closes, que ja's necessitava tenir la vergonya arrendada, per anarhi. Més de siscentes persones hi varen concórrer; vègin si n'hi hà de despreocupats a Barcelona.
 Hi havía un personal triat, en quant a homes: tota aquella antigor