Ja estan sols. Son ells! Raul, Valentina... la joventut y la gentilesa, hermosejades ab l' aureola d'un amor sense ventura. ¿Cantan ò ploran? ¡Quí sab! que l'amor se gaudeix ab tals espiritualitats, qu'ab plors y somriures viu y prospera. «Déxam fugir!..» li diu ell ab un enterniment qu'es la evaporació de les llàgrimes que cantan al fondres. Y Valentina, per salvarlo, per adorar en recort aquella cara semblansa, li revela'l goig suprem. «¡T'estimo!» li diu ab un exaltament que no es més grata la felicitat gosada qu'aquella exclamació del amor perdut. Y lo que ningú ha sapigut dir en aquexos moments, per que la boca no ho logra expressar, ni'l cor dexa revelarho, Masini ho diu ab veu pura, ab accent llànguit, cadenciós, ab un abandono de tota materialitat, que poden, sens ofendre, unirse'ls dos amants en estretíssima abrassada, sens donar gelosía, ni enveges, ni vergonyós molestar a la ignocencia que'ls contempla.
