Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/154

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


quan la planxadora besà una volta més son fillet, encara adormit. Ajustà els finestrons altre cop, despertà la criadeta, i se n'anà de dret a obrir el portal per endreçar l'obrador i preparar la feina del dia.
 En passar per la botiga, dèbilment il·luminada encara pels pocs raigs de claror que aconseguien travessar els junts del portal, no pogué deixar de fixarse en la taula que veia, la nit abans, tèrbolament, i en la cadira on passà son desvari. Les ventalles eren arrambades a la paret, esperant la mà d'en Llorenç. Avui les posaria ella per primera volta. La idea de la soledat i l'abandó tomà a reprendre-la, i tot ensems se li presentà el perdó, la reconciliació, com una vera necessitat. —Ah, si en Llorenç ho sabés! —
 Obrí. La claror del carrer es vessà dins de la botiga, i l'ombra llarga de dues persones esfumà l'enrajolat. La planxadora ofegà un crit de sorpresa i baixà tremolosa del llindar. Havia vist el seu marit desprendre's d'una porta del veïnat i plantar-se-li al costat, blanc com un ciri.
 L'Anneta s'arrambà al caire interior d'una fulla de la porta, el cap baix, la vista a terra. En Llorenç mantingué sa corpulenta figura plantada al llindar, entremig dels muntants que sostenien les ventalles. Sa actitud era entre amenaçant i menyspreadora. D'una sola ullada amidà sa muller, que seguia arraulida, sense mirar-lo. I preguntà, amb fingida calma:
 —Es pot entrar?
 —Llorenç, ets a casa teva— gosà dir la planxadora, cada cop més humil i avergonyida.