En Llorenç entrà, s'aturà, clavats els ulls en sa muller, i arreu no parà fins a la cuina, que era al costat de la rebotiga. Mut i agitat, va asseure's a la primera cadira, els colzes clavats als genolls, les mans sostenint son cap, del qual acabava de caure un aixafat barret. A la lleixa del davant hi havia apilades ses eines de carnisser: tallants i ganivetes de diverses dimensions i formes. L'Anneta seguia arraulida en aquell caire de porta, plena de confusió. Ell esperava. Un i altre defugien l'escàndol. Però era evident que en Llorenç promouria una escena forta: mai no l'havia vist tan trasmudat.
El temps passava: ni l'un ni l'altre no es movien. L'Anneta sentí impuls de córrer i caure agenollada als peus del marit; però son orgull s'hi rebel·là. Això no era perdonar, sinó demanar perdó, i la primera ofesa era ella. Tot altre determini li feia por: la quietud de son marit era amenaçadora.
Per fi aquest reaparegué en el pas de la rebotiga, i, en veure l'Anneta en la mateixa actitud, avançà, la tirà d'una revolada a un altre recó, i tancà el portal. L'Anneta es veié morta.
— Ah!—féu ell, creuat de braços.—¡La mosca balba!… Ja tens sort de la sort!… Ja ho saps, que no m'agraden els escàndols. … ¡I per això he hagut de passar una nit a la serena! Mal llamp!…
— En Llorenç avançà, imposant, cap a sa muller. Aquesta no aixecava els ulls de terra, tremolant com l'anyellet al piló.
— La mestressa!… — (Un pas més.) — ¡La mestres-
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/155
Aquesta pàgina ha estat validada.
