— Digues! ¿per culpa de qui no he dormit jo a casa?
— Perdona'm, Llorenç, perdona'm!…
— Respon al que et pregunto!… ¡Ho vull sentir, dona hipòcrita, falsa, traïdora, miserable, que t'ajups per la por!… Per culpa de qui?
— Ho vols, doncs? Per culpa teva! —
La fornida mà del carnisser caigué estrepitosament contra el mullat rostre de sa esposa. Aquesta quedà eixordada, bransolejà sobre sos peus, es tapà amb les dues mans la cara, cercà a les palpentes una cadira, i, rompent en estrident plor, exclamà:
— I jo que et perdonava!… ¡Com t'han trasmudat, Llorenç!
— No ets tu, qui ha de judicar-me; no ets tu, qui m'ha de fer la llei. L'amo d'aquí sóc jo. … Consti: sóc jo. … Si has dut les calces un dia, no les portaràs mai més. —
I, dit això, en Llorenç semblà haver-se tret tot el pes que oprimia son pit, puix, prenent un to gaire bé amistós, pronuncià un — Prou — que era dir: —No en parlem més: et perdono: ja tot ha passat. —
Com a bon tossut, en sos enuigs no anava més enllà. Per arribar a son fi na perdonava res, no respectava lleis, no el detenia altra cosa que la vergonya o l'escàndol públic; però, un cop aquell fi assolit, es lliurava a la joia, desarmat, sense recels, més aviat penedit que rancorós, més dispost a inculpar-se que a ésser sever amb son contrari. El pla traçat la nit abans quedava realitzat: ja havia fet sentir sa auto-
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/157
Aquesta pàgina ha estat validada.
