Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/158

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


ritat, sa força; ja havia dit que «sols ell duia les calces», la frase sagramental, el mòbil de sa calaverada, que dava ja per finida. Doncs què més? ¿Per què ferne ni memòria? I l'infeliç, en sa bona fe de cec obstinat, creia cosa legítima son comportament brutal, sa acció purament instintiva, negant a ses víctimes mateixes el dret de veure's judicades i sotmeses a l'alambí de la raó! ¡I què direm de les paraules, que, per a ell, naturalesa inculta, no tenien major importància que la d'un vagit instintiu qualsevol! —Un hom s'esbrava; no sap el que es diu: ¿per què recordar-se'n, doncs? Mireu: són un buf; el vent se les ha emportades. — Ni més ni menys, el que diu, amb no tan bona fe, la majoria dels mortals, quan per la paraula es veu compromesa.
 Però l'Anneta, més acostumada a contenir-se i a vetllar per sa dignitat (com hi habitua els esperits susceptibles tota dependència, majorment la de servidor), mesurava accions i paraules, i les que acabava de sofrir trobà que passaven de la mesura proporcionada a ses forces. «Una bufetada! la primera que li envilia el rostre! Punyides brutals, suposicions insolents i falses, amenaces, insults i dicteris per part del pecador, de qui havia de demanar perdó i oferir esmena!… Ah, no! aquella escena sí que mostrava tota la desigualtat de son casament! Entre ella i son marit s'havia aixecat un mur indestructible, una antipatia eterna, que ella no sabria dominar. La galta inflada, cremosa, agravava amb el dolor físic el dolor moral. Res de perdó; impossible el perdó. Prou!»