Llavors s'adonà en Llorenç que n'havia fet massa (amb la bufetada, s'entén). «Pobra xicota! ella tenia raó: ell l'havia engelosida amb motiu, almenys en aparença, ben just. Hem! intercedir amb la pròpia per la que un persegueix, per la rival! Qualsevol dona hauria obrat igualment. ¡Tanmateix, estimant-la com l'estimava, n'havia fet massa! ¡Només per un punt, per una paraula d'aquella ximpleta, anar-li al darrera com un estudiant i fingir el que no hi havia! ¿No valia més fer-la despatxar de cop i volta, i un mudar d'ofici que l'ocupés tarda i tot, o negar-se senzillament a dur aquell llibre?» I, pensant i pensant, ja ni trobà afeminada la tasca, ni pogué explicar-se l'ofuscació de què fou víctima per alguns dies. Repassant sa vida de casat, no sabia veure ni un moment de domini de l'Anneta sobre ell, llevat del de la passada nit. «Ell guardava els diners que ella guanyava; ella no dava ni un pas, no havia gastat ni un ral, fins per a ferramentes de l'ofici, sense el permís d'en Llorenç; per ell havia sofert ridiculeses i imposicions dels sogres; per ell i son fill s'havia desfet i escarrassat.» I hagué
