Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/161

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


d'admirar son afany de treball, son amor de mare, sa fidelitat d'esposa, son talent extraordinari de catalana, que amb ses pròpies forces funda una indústria, fonamenta i solida l'esdevenidor de tota una família. Veié els avenços fets; recordà el capital que tenien arreconat, no degut a sos esforços, sinó als d'ella; s'adanà de tot aquell miracle de previsió que li assegurava la vellesa, tan problemàtica per a l'obrer; reconegué tot el tresor d'amor i tendresa que damunt d'ell havia esmerçat aquella dona; i plorà, plorà, es penedí, es culpà, s'avergonyí, i, exaltat contra si mateix, començà a rondar pels baixos com un orat, buscant la fórmula de son acte de contrició, l'exposició de són ferm penediment, i al mateix temps son càstig. Cap expressió no li semblava feliç; tots sos pensaments, febles, insignificants.
 D'un bot se'n pujà a l'entresol, decidit a lliurarse, com sempre, a son instint.
 Dintre sa cambra, ultra l'Anneta i son fill, hi havia la criada, que el tenia al braç. Els llits tornaven a ésser fets; les cadires estaven en ordre; sobre una d'aquestes un gran mocador de cotó sostenia una pila de roba que l'Anneta, agenollada davant d'un calaix obert, treia de la calaixera.
 En Llorenç restà espalmat, atordit pel que allò significava.
 — Què és, això? — preguntà. — ¿Em vols deixar? —
 L'Anneta no respongué fins a haver-se empassat el plor que li embussava la veu.