Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/21

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 —¡No diries mai qui m'ha vingut a veure, ara fa tres hores! En Bandereta, El Banicadero, en Daniel!
 —Què dius, ara! —vaig fer jo, més mort que viu, veient ja damunt meu la pedregada que feia temps em temia.
 L'Armengol es va deixar caure al balancí, i, fent rodolar amb els palmells de les mans el bastó ajagut a la falda, va contar-me, mort de riure, l'escena que acabava de passar entre ells dos.
 Va dir que en Serrallonga, sense tenir en compte l'entumiment natural de cames després de dos mesos de presó, pujà les escales corrent, i que va arribar al pis de l'Armengol (que era un quart amb honors de quint) bufant, esbufegant, ofegant-se. Que l'Armengol, atribuint-ho a emoció, i emocionat, a son torn, per la sorpresa, li va obrir els braços felicitant-lo amb llàgrimes als ulls; però que l'altre... ¡què felicitacions ni musiques per una llibertat que ell no estimava!... Que es va asseure, refusant l'abraçada; que va esbufegar una bona estona; que es va eixugar la suor del cap, del coll, dels canells, i que, un cop refet, li va demanar, amb presses i amb ulls frisosos, les fulles i els diaris on havien eixit sos escrits. L'Armengol, que, deixant-se dur de son natural calmós, havia anat demorant el treball d'inventar-se l'excusa per a quan s'anunciés el perdó d'en Serrallonga, es trobava atrapat. I tot era rumiar i rumiar, mossegant-se el llavi de sota, amb la vista clavada al nou bastó que s'havia comprat l'ex-pres i que ja es veia arborat sobre les costelles. A tot això, en Serrallonga es despa-