cientava, no el perdia de vista gruant la resposta, i més encara l'aparició d'aquells papers tan estimats, que havia vist en somnis, que venia a buscar.
—Vaja, on els tens? ¿No em deies que els guardaves? Treu-los, home.
—Sí, però... Sí, però...
—Però què?
—Però que t'has de fer càrrec que en els temps que correm...
— Vaja! deixa't de temps, poruc! Cuita, dóna-me'ls; que d'aquí a un quart he de ser a la fonda, que el pare m'hi espera. ¡Ves, aquest altre, ara, amb què em surt! diu que ha promès al general tenir-me al seu costat, i me n'he d'anar a Vilaniu!
—Ah!—va fer llavors, interiorment, l'Armengol, sortint d'angúnies.—Ja et tinc! ja et tinc! Gràcies a Déu!—
I dirigint-se a en Serrallonga:
—És a dir, que te'n vas! Sí que em sap greu!... Però ja te'ls enviaré.
—Com? Per què?... Dóna-me'ls ara, home! Per això he vingut. Ja me'ls enduré jo. No me'ls trobaran, no em comprometran : ja t'ho asseguro. Però, al menos, que jo els vegi. Que no els portessis a la presó, ho comprenc; però que me'ls neguis ara, no. Vaja, vaja: vinguen!...
— No, no: si no te'ls nego.
— I doncs?...
— És que no els tinc a casa. Et seré franc: per a més propaganda, els vaig deixar a un amic.
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/22
Aquesta pàgina ha estat validada.
