dona a tipus i m'enlairava a tipus jo mateix, encadenant la seva sort a la meva i atribuint a la dama el mateix estat d'ànim, els mateixos desigs que jo tenia. Era ella una flor exòtica que enyorava un altre sol, com jo mateix: el reconet de sa casa, com per a mi mon despatx, era l'hivernacle on aconseguia respirar amb un xic de llibertat. Fora d'allí, cloïa ses fulles i tsentia la cremor de l'atmosfera gelada.
No hi havia dubte: ni l'un ni l'altre no érem per a aquell món: no el compreníem, ni ell ens podia comprendre.
En semblant estat d'ànim, podeu pensar com m'afalagarien aquells monòlegs en què espremia, sense adonar-me'n, tot el fel de ma dissort, barrejat amb la mel d'una il·lusió encisadora. Perquè jo no sé si haveu provat mai el gust que dóna considerar-se víctima o màrtir de la sort i creure que us acompanya en la desgràcia una dama misteriosa que us imagineu bella, de sentiments delicats, d'intel·ligència superior i d'una discreció no desmentida mai. ¿Qui, de vint a vint-i-cinc anys, no ha passat per aquest romanticisme, no sigui sinó en certs dies de tristor? ¿Qui no s'ha sentit atret per la mirada melangiosa d'una dona i no ha llegit en sos ulls tota la història d'un martiri ignorat?
Doncs aquest efecte l'experimentava jo cada vespre davant d'aquella dama, sense poder penetrar mai el fons de son misteriós caràcter; i, entremig d'aquestes impressions, passava tot un dia de soledat, d'ensopiment; ma vista clavada en els rengles de llibres que, mig desmaiats; es sostenien uns amb altres en els
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/210
Aquesta pàgina ha estat validada.
