Abans de conèixer i, millor encara, d'aficionar-me a donya Isabel, cap al tard me n'anava del cafè i emprenia el camí dels molins, defugint tota companyia. Era la meva hora d'expansió.
Per un costat i altre del camí, corria, entre marges d'herbam sempre remullat i d'atapeïts canyars, aigua encaixonada en peixeres o recs tortuosos. Els arbres i cases de sol ixent destacaven sobre un fons de color de poma que, sense il·luminar-los, clarejava malenconiosament per tots els buits del brancatge i del fullam. A sol ponent la terra s'enfosquia emmantellant amb un vel cendrós tot el contorn dels cossos, tot el fons dels camins i corriols, les mateixes siluetes de la vegetació i del caseriu, mentre el cel oferia un aspecte extraordinàriament variat i fantàstic. Allà presentava un cúmulus que pareixia una muntanya encesa, un volcà sense cràter que es consumia en brases i flam; a un costat cremaven llarguíssimes jàsseres, esteses en l'aire lleument envermellit amb llur resplendor; més amunt el cel prenia el matís semiverdós de l'aigua, i per ell nedaven amb serena impassibili-
