Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/213

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


tat peixos immensos de variats colors i formes estranyes. Escorços d'àngels més blancs que l'escuma, lleons i feres mai no descrites, de pèl daurat i fi com el plomissol, minotaures i figures de mig cos escometent-se en ales del vent, castells esfondrats, perspectives de vistes i poblets amb llurs campanars i torres, nedaven per damunt de mon cap; i jo mirava tot aquell escampall inexplicable de grandeses caigudes i d'éssers increïbles amb un dol intensíssim. Les darreres flamarades del sol ponent es desfeien entre la nuvolada que el cobria com una immensa corona de raigs de topazi, i son reflex estampava en els vidres i en el cristall de l'aigua clapes de llum tan desperfilades com enlluernadores. Semblava que l'astre del dia no volia deixar son domini sense l'acompanyament grandiós de tota una creació més brillant i inconcebible que la que ens rodeja. Darrera d'ell se n'anava tot el que és llum i alegria, i s'estenia pel món el vel endolat de la nit, cent voltes més negre per a qui havia contemplat, com jo, l'abundor de colors i matisos, de contorns i transparències que hi havia sembrats pel cel.
 Aquell espectacle de colors que, fora d'allí, sols poden trobar-se, i encara esmicats, en les fornals o en els incendis; tot aquell panorama de creacions gegantines, suspeses en l'aire per una atracció inexplicable; la tranquil·litat que prenia la naturalesa a mon entorn; el singloteig endormiscat de l'aigua que corria per les peixeres; el cor universal i monòton que emprenien grills i granotes des de llurs ombrívols caus d'herba; el vol callat de l'ocell que anava a ajocar-