Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/227

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 —No: això es deu a vostè, que ha comès la de tirar amb l'arma…—
 En sentir això, don Pau es sobreexcité d'una manera espantosa: prengué sobtadament la pistola que tenia damunt la taula escriptori, i, apuntant-la contra el pare, l'obligà a eixir, sota l'amenaça de fer amb ell el que volgué fer amb mi abans.
 Tot fon inútil: don Pau tenia l'amor propi ferit, es conceptuava deshonrat als ulls de tota la vila, i no hi havia raó ni mitjà que fos prou a esvair la preocupació que el cegava. El meu pare, amb tota la raó que desitjar-se pugui, va haver de passar per l'afront de veure's tret amb aquelles amenaces, i d'aguantar, mig plorós, mig enrabiat, les mirades de mofa que li endreçaren els conveïns en travessar la sala de l'entresol.
 Oh maleïda lleugeresa, la meva!
 Quant a la bona, a la pura, a la pobra víctima cabdal de la meva indiscreció, res més no n'he sabut.
 Aquell mateix jorn es veié obligada a deixar la vila per sempre més, acompanyada de son marit i de sos fillets, fent camí cap a Madrid, on des de llavors ha viscut la família Armengol.