i besava amb follia son rostre, sos peus, ses manetes.
¡Si em costà, d'arrencar-la de tan trista explosió d'amor!
— Filla — vaig dir-li —: molt poc m'agrada veure't besar així una cosa que la naturalesa i la religió semblen haver consagrat alhora, rodejant-la de respecte i cert temor. Quan passa un mort tothom es descobreix per saludar-lo. Si el cadàver d'un just és sant, el d'una criatura tres vegades més. Tapa, doncs, el nostre fillet, fes-li com una caixeta amb sos vestits, i atansa-t'hi quan sigui menester; però amb respecte, com a una relíquia sagrada. —
Així el deixà.
Després d'haver resat una estona agenollats, i d'haver acotxat els nostres altres fills, ens ajaguérem vestits damunt del llit improvisat. El llum vetllà, i nosaltres, tan cansats de cos i ànima, ens adormírem, si això es pot dir de qui cau en somnis de visions espantoses.
A les cinc ens cridaren a fi que ens preparéssim per a sortir amb el primer tren de Bordeus. Com que ni grans ni petits no ens havíem despullat, aviat estiguérem llestos.
— Vols que prengui el nen i me l'emporti?
— No, no—respongué ella — : vull portar-me'l jo mateixa. Alça'l i dóna-me'l. —
Jo el prenguí, mig tremolant, com si toqués un
