Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/281

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


poc l'esperit de la pobra mare! ¡I jo no podia ni pregar-los que callessin sense trair el nostre secret!
 Mai com llavors no havia comprès el que valen l'educació i la delicadesa, que tanta discreció imposen a les paraules i al to de veu en la taula, en un saló i en tot lloc públic. Si haguessin estat persones ben nascudes o ben criades, en entrar en el vagó haurien ja llegit a les nostres cares i en el nostre recolliment que ens apesarava el cor alguna aflicció digna de respecte, i haurien guardat un silenci decent!
 Mentre així patia per ma muller i per mi, ella, com a senyora, experimentava una altra pena ben diferent. Aquella conversa animada, aquelles rialles, que amb prou feines sentia, l'havien tranquil-litzada del tot. — ¡Quina sort — pensava — que aquesta gent s'ocupi de si mateixa! No s'adonaran de nosaltres, i, encara que vinguessin fins a Bordeus, no es fixarien ni en mon dolor ni en l'interminable son del meu fillet.

II


 No estaven, per això, tant i tant ocupats en si mateixos que els privés de mirar-nos, alguna volta, d'una faisó indiscreta i tafanera. El posat trist de la mare i el molt dormir del nen cridaren a la fi l'atenció d'un dels joves, que acabà per preguntar a la criada:
 — Doncs què té, aquest nen?
 — Dorm, senyor — li respongué ella com si tal cosa.