Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/283

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


duia a la falda. La pobra mare, per evitar-se tan greu turment, girava sempre els ulls a fora, al camp, fingint que fruïa amb la contemplació de les gaies riberes del Garona.
 Per fi, en certa estació Déu ens lliurà d'aquells cruels desconeguts, sense saber si baixaven per mudar de vagó o per quedar-se en aquell punt. Suposàrem que era per la primera cosa, i, lluny de perdre el temor, encara sofrírem més.

V


 Qui més patí amb aquell contratemps fou na esposa. Abans d'arribar a Bordeus em digué:
 — Perdo el coratge; se m'acaben les forces: temo que no podré veure complert mon desig. Procuraré aguantar fins a Bordeus; però essent allà, si no m'ajudes...
 — Anim, filla! ja manca poc pera arribar a Bordeus. Allí, si em vols creure, declararem la desgràcia que hem tingut, i ens farem portar el nen fins a París.
 —No puc més. No penso, ni sento, ni vull: no sóc sinó un cos que viu. Pensa, fes i desfés per mi! —
 I no havia acabat de dir això, que el xiulet eixordador de la màquina ens anuncià l'arribada a Bordeus. Llavors la mare tremolà, i, tot d'un cop, mudant de resolució, em digué:
 — No, no vull pas que en donis part. ¡I si me l'enterressin o se me'l quedessin!... Jo no vull separar-me'n. No he pogut arribar aquí? Doncs també aniré fins a