—Ah! té dues germanes?
—Aqueixa i l'Adela, que és un espatotxí que ja, ja!
—Ah! és eixerida?
—Què eixerida! un diable amb faldilles que ho fa anar tot en renou! En dos anys de ser a Vilaniu, al menos ha festejat amb quatre o cinc. I, com que son pare passava les nits a la timba, els xicots se n'aprofitaven. El problema tremendo d'en Daniel estarà, doncs, en aquest parell de noies; perquè l'altra, la geperuda, encara és pitjor que la gran.
—També li agrada el tabaco? —preguntà l'Armengol fent-hi broma.
—No, no vull dir això. Ni ¿qui en faria cas, si és més lletja que un mal esperit? Vull dir que té una llengua i unes intencions!...
—Vaja, geperuda de cos i ànima: allò que disputàveu. Però ¿i un ex-tinent de Miquelets no les va saber adreçar? Ja és prou!
—És que don Ignasi no les ha tingudes al costat fins que se li ha mort la germana d'Igualada a qui les va confiar un cop morta la mare.
—¡Doncs aquesta germana, pel que dius, les ha criades bé!
—No: la pobra dona no en té cap culpa. Prou va fer emparant-les. Son germà s'havia ficat al cap que no eren d'ell.
—Ah, salao! — exclamà el rialler de l'Armengol, trobant ja més divertit el tipus de l'ex-miquelet notari.
—Al cap de tres o quatre anys de tenir-les, la tia
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/29
Aquesta pàgina ha estat validada.
