veure si obtindria llicència per a emportar-me'n l'albat a París dintre d'una caixeta.
Els de l'alcaldia reberen la meva declaració com el comissari, amb la mateixa estranyesa, tots sorpresos i sense saber com podria arreglar-se. Després de consultar molt què farien, resolgueren no fer res i m'adreçaren a la prefectura.
Eixint, vaig dir a mossèn Rigauld:
— Ja ho veu, com m'envien d'Herodes a Pilat!... En el dubte en què em deixen, crec que he de prendre un determini jo sol: vull emportar-me'n el meu fillet a París dins d'una caixa, com al déu Osiris. ¿Sap algun bagulaire de confiança? — Sí: al costat de l'hospici.
Anàrem tots dos a trobar-lo.
— ¿Podria fer-me en una hora una caixeta de fusta blanca?
— Prou, si no la vol gaire polida.
— Cal solament que tanqui ben bé.
— Essent així, m'hi comprometo.
— Doncs prengui nota de les mides: dos peus de llargada, un d'alçada; d'amplada un i mig.
— L'home escrigué, repetint en veu alta les mateixes dimensions, i mossèn Rigauld afegí:
— La caixeta ens la portareu d'aquí a una hora sens falta. Ja sé que sou puntual, però sigueu-ho sobretot en aquest cas. —
