Jo diguí encara:
— Procureu que la caixa sigui de fusta forta però lleugera: millor d'arbre-poll que d'avet; que tanqui hermèticament, i que la tapa es clavi amb cargols: de cap de les maneres amb claus. — (La idea de sen¬ tir clavar a cops de martell un taüt m'esgarrifà.)
I, dit això, ens en tornàrem a l'hospici.
Tot caminant donava mes instruccions a mossèn Rigauld.
— Al fons de la caixa, clorur de calç; per dessobre, una capa de fe, d'olor i ben fi, com aquell que heu vist caure dels prats secs aquest estiu; dins d'aquest niu, l'ocellet estimat, abrigat amb el vestit que ara porta; al damunt i als costats, com per a tenir-lo calentonet, també herba seca, una altra capa de clorur, i, per fi, la tapa, clavada amb cargols. Ni un cop de martell sobretot: el soroll ressonaria terriblement en el cor de la mare per lluny que fos.
A les sis, és a dir, cap al tard, eixírem del sant hospici, el record del qual, terrible i dolç alhora, no s'esborrarà jamai de la memòria nostra.
La meva esposa, de bracet amb mossèn Rigauld, baixà amb pena l'escala, i, amb pena major encara, travessà el claustre. Seguien les noies i el noi gran, i
