jo, prop d'ells, anava portant a braç en Raül, el més xic dels fillá que ens quedaven; al qual, baldament sa curta comprensió, tenien ja tot esverat aquelles tristíssimes escenes. Tot passant, em saludà un home que duia a la mà un martell, unes tenalles i un tornavís. Vaig comprendre quin servei m'havia fet, i li doní deu francs.
Davant de la porta m'esperava un òmnibus de plaça. Després d'haver abraçat un per un al venerable amic, muntàrem al cotxe, cercant tots, sense dir-nos-ho, quelcom que trobàvem a faltar.
Aviat comparegué l'home de les tenalles amb una caixa de fusta blanca, que, no cabent al nostre costat, encomanàrem al cotxer.
I vàrem marxar cap a l'Estació del Nord.
Tots ens conteníem el plor, quan Raül, el nen de quatre anys, cridà:
— S'ofegarà, dins de la caixa!
— I tots nosaltres, a una, esclatàrem en plors.
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/296
Aquesta pàgina ha estat revisada.
