Al cap de vint minuts érem a l'estació.
Durant aquest temps mortificava el meu esperit atribolat el pensar com podria endur-me'n aquella preada caixa i com passarien les sis hores que encara mancaven per a marxar.
Declarar el contingut de la caixa era impossible: em demanarien un permís que jo no tenia. Dur-la amb nosaltres dins del vagó no m'ho consentirien per ses dimensions, i, d'altra part, no convenia imposar per més temps aquell espectacle a la família, prou espaordida ja. No em quedava altre recurs que barrejar-la amb el nostre equipatge com formant-ne part; cosa que em repugnava molt. Però era l'únic mitjà d'arribar a París sense obstacles, i jo no tenia altre remei que acceptar-lo.
Allò altre que em capficava no poguí resoldre-ho
