tan fàcilment, i vaig confiar-ho a Déu. Potser havia obrat malament deixant tan d'hora el nostre refugi per a traslladar-nos a un lloc tan públic; però el desig de no mortificar més temps aquella bona gent amb la nostra trista presència m'obligà a fer-ho.
Després de fer baixar ma família i fer-los entrar precipitadament a la sala d'espera sense deixar-los girar-se cap a mi, vaig cridar un home perquè em portés amb compte aquella caixa, de contingut trencadís, entre l'altre fato; vaig fer-la col·locar amb els baguls on anava la roba del malaurat menut i de sos germanets, i aní a ajuntar-me amb mos pobres condolguts.
Com que l'hora de marxar era encara tan lluny, la sala es veia deserta. Hi trobí sols els meus, tristament arraulits en un recó i ocupats a aconsolar el petit Raül, que estava groc i esglaiat d'espant. El pobret nen s'havia ficat al cap una idea terrible. Mirava espaordit tot aquell embalum de baguls, maletes, caixes i farcells que hi havia apilats per terra i damunt del llarg taulell, i ens deia:
— Tots aquests baguls, són plens de nens? —
No sé com havia comprès que el seu germanet anava tancat dins de la caixeta, puix jo no n'havia dit ni un mot davant seu; però m'afiguro que en sortint de l'hospici, on ell ens havia vist entrar a tots, sense mancar-ne cap, notà que n'eixíem un de menys
