feines contenir-me les llàgrimes, i ja no en vaig apartar més els ulls.
Ah! què no hauria donat perquè manegessin amb el respecte degut aquella caixeta, consagrada pel nostre dol i les nostres llàgrimes, consagrada, sobretot, per son religiós i beneït contingut!
Temia veure-la malmenada per algun factor brusc. Un jove la prengué i col·locà suaument, com si hagués comprès el que feia; i, com que jo seguia sos moviments, des del fons del cor el vaig regraciar i beneir.
Ah! heus aquí el duaner!
Si jo sabés com fer-ho per no tornar-me groc!
Mos ulls no el perden de vista, espiant tots sos moviments.
Mira, examina: té especial instint per a endevinar on van les coses prohibides. Sos ulls es passegen per damunt de tots els nostres baguls i caixes: tot d'un cop es paren, es fixen sobre un sol objecte... sobre la caixeta!
Avança, i, aixecant-la com per sospesar-la, diu:
— Què porta, aquí dins? —
Jo li responc, amb tanta calma i naturalitat com m'és possible fingir:
— Res de pagament. —
Però, tot fent-me la pregunta i escoltant ma resposta, ha estat mirant-me amb molta atenció, ha
