Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/312

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


llegit em mon semblant l'agitació de mon cor, i l'ha presa per torbació d'una consciència bruta.
 Per això replica:
 — No hi vol dir res: aquesta caixa s'ha d'obrir. —
  M'atreveixo a oposar-m'hi, i li ho demano en to de prec familiar:
 — ¡Per Déu, li prego que no em faci obrir aquesta caixa! Juro pel meu honor que no hi porto res de pagament.
 — Doncs què conté? —
 Em torbo, em torno groc.
 — Ja veu vostè — continua ell — que l'atrapo en culpa. De bon grat o per força, aquesta caixa s'ha d'obrir: no hi ha remei. —
  I crida un dels seus i li demana un tornavís.
 Al moment en què posa mà a la caixa per obrir-la,
 — Esperi's—li dic jo —. Ja que no hi ha altre mitjà, declaro que aquesta caixa vostè no la pot tocar: amb el que conté, vostès no hi tenen res que veure: qui ha de saber-ho és el comissari de policia, a qui vaig a dar-ne part. —
 Davant d'això, l'home restà sense saber què fer, i, després de pensar-hi un xic,
 — Està bé—va dir-me —: m'esperaré.—

III


 Ja hi som: ja ha arribat el moment tan temut!
 L'amic amb qui jo comptava ens ha fet falla, i hauré de presentar-me sol al comissari de policia.