Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/313

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 — Vostè — diguí a la criada — vigili els equipatges: vigili sobretot la caixeta, i no la deixi obrir per ningú abans que jo torni. I tu, pobra mare, i vosaltres, fillets meus, veniu amb mi, que necessito la vostra innocència i les vostres llàgrimes perquè no dubtin de la veritat, de la trista veritat! —
 Entràrem al despatx del comissari, i aquest casualment no hi era. L'anaren a cercar. Veure'l tan sols ja em trigava, perquè em semblava que d'una ullada ja llegiria jo la nostra sentència.
 En comparèixer em sentí tranquil·litzat. Era alt, i, tant per son aire com per sa manera de vestir, fora d'aquell lloc l'hauria pres sempre per un home del gran món. Va fer seure la meva muller i els meus fills. Ell i jo restàrem drets, i m'invità a explicar-me.
 Com que ja pel camí havia previst la necessitat d'aquesta penosa declaració, m'havia preparat un cert discurs, que em semblava capaç de fer plorar les pedres; però en aquest moment no en recordí ni un mot, ni una sola idea. D'altra part, llavors, jo menyspreava i repel·lia tot artifici de llenguatge, i, seguint el desenrotllament lògic dels fets que tan gravats tenia en el cap i en el cor, vaig dir-li, procurant ofegar mes llàgrimes:
 — Senyor: per un seguit de desventures que la meva senyora, a qui vostè veu, i jo hem tingut pel camí, ens trobem ara en una situació tan difícil com trista, i venim a implorar la benvolença de l'autoritat de vostè. Hem tingut la dissort de perdre el nostre nen més petit, que tenia quinze mesos, a dues centes