El cotxe s'aturà.
Alcí el cap. Havíem arribat al reixat de casa. Ens eixugàrem els ulls i ens retinguérem el plor. La mare fou la primera de baixar, i amb les mans i el cor buits entrà en aquella casa d'on havia eixit vessant felicitat.
Fou la primera d'entrar-hi, per a distreure els nens a fi que no veiessin arribar la terrible caixeta que dúiem a casa nostra. Jo seguia un xic endarrera portant-la a pes de braços.
En posar el peu a casa, sentí en mon interior una veu que deia:
— Oh llar de ma dolça família! en saludar-te, repara què et porto: un hoste nou que es diu la Mort. Aquest foraster sinistre jamai t'havia visitat fins avui: fins avui tu havies estat com el niu de l'ocell que veu néixer i créixer els moixonets sota l'ala de les velles. Tu no havies vist ni sentit mai sinó rialletes d'amor i cants de joia. Per fi la serpent ha pogut llisar-s'hi i ens ha pres el gafarronet més estimat del cor. ¡Oh llar de ma família! s'han obert ja tes portes als plors i al dolor! aquí tens per fi la Mort, el misteriós reclutador de les tombes! Ara que coneix el nostre alberg, ara que ha vist que a casa nostra l'herba és ufanosa, fresca i espigada, capaç és de tornar a visitar-nos amb sa dalla, com visita el dallaire son camp! —
