successos. Aquests els havia contat jo al meu cosí quan van ocórrer; els vam recordar ara tot contemplant Vilaniu a vol d'ocell; i com que a ell li havien interessat, fent-li néixer el mateix desig que a mi, ens costà ben poc de resoldre'ns a menysprear la marrada que faríem emprenent el retorn per aquella vila.
Així, doncs, l'emprenguérem; i, ja un cop vora la població, ens vam atansar a un pagès, que venia de llaurar duent la mula pel ronsal i l'arada travessada al bast, perquè ens donés de Vilaniu les instruccions que ens calien. En tocar el punt de l'hereu Serrallonga, ens va dir que ara de poc havia muntat una foneria de ferro, fent un gran bé al poble, i que no sabia si a l'hora present era a Madrid «a fer de diputat».
—Com! —se'm va escapar a mi, admirat de sentir el que em semblava impossible, per haver oblidat un moment que érem a Espanya.
El meu cosí, amb un ullet dissimulat, m'aconsellà la prudència; i en ésser a la vila, informats d'on queia la casa d'en Daniel, ens en hi vam anar de dret, tant per si encara hi trobàvem el seu amo com per no perdre, en tot cas, l'ocasió de conèixer ses germanes.
La casa, que per al poble conservava encara el nom patrimonial de Torner, era al carrer de l'Església (un carreró estret, tortuós i fosc que feia baixada). Només tenia dos pisos i golfa, i son davanter, d'uns vuit metres d'amplada, amb balconada llarga al primer pis i esgrafiats del XVIII ja tots negres, no prometia gran cosa. Però menys prometia encara l'entrada, senzillament emblanquinada, amb son cancell de pi
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/36
Aquesta pàgina ha estat validada.
