Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/69

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


vegada aclaparat, a la cadira. Llavors, el meu pare, com qui enfonsa amb suavitat un bisturí per arribar a un filet nerviós sense malmetre'l, va acudir a records de sentiment, exposats amb la major dolçor, per tocar la fibra de sensibilitat moral que quedés viva encara en aquell ser. Era un procediment tan ben indicat com qualsevol altre. La rauxa havia estat leve, i va semblar que el meu pare havia encertat.
 «— Que no veus amb qui parles? Repara-ho: mira, mira'm bé —va dir-li en to suplicant.— Els pocs cabells que em queden són ben blancs: jo t'hi he deixat jugar quan eren negres. ¿Que no saps que t'he vist néixer? que t'he tingut a la falda, com a un fill, dotzenes de vegades? ¿Que no saps el grau d'afecte que els teus pares em tenien? la fe amb què em confiaven la seva vida, la vida de tu mateix, que ells estimaven més que la pròpia i que vaig disputar valerosament a la mort quan vas tenir l'escarlatina i quan, més tard, vas tenir el tifus? Però què? Tu mateix, tu mateix, Danielet, no em vas confiar la del teu pare? ¿No em veies entrar com un àngel salvador dins de la seva alcova? ¿Quants moments vaig separar-me de la seva espona, en set dies i set nits? Va morir, és cert. Ah! però qui podia salvar el teu pare? Tu mateix vas dir-m'ho, Danielet: «Vostè l'ha fet viure de miracle.» Era quan jo et tenia entre els braços i t'eixugava les llàgrimes que no hi havia qui t'eixugués.»
 Sortosament la boirada no ho cobria tot encara: quedava una escletxa oberta, per on va penetrar un raig de llum. En Serrallonga va rompre el plor, i va