ventés la pólvora, acabareu, com Diògenes, tractant nos de ximples a tots i fent-lo vosaltres amb la llanterna als dits.—
Però en Giberga, tan estiradet com sempre, va eludir la discussió, i, seguint impertorbable en la seva dèria, va afegir:
—Teniu: ara mateix... passada aquella crisis, ¿què us creieu que fa? Doncs tracta de casar-se per punt, per punt i només.—
Aquí sí que els dos oients vam esclafir a riure. «En Daniel casar-se? I qui el voldria? ¿Només per punt? Sí que era graciós!» I, tot exclamant-nos així, no vèiem la inconseqüència en què quèiem.
—Oh! el cas és un altre símptoma de primera. Però toquen la campana: ja us el contaré després.—
Llavors ens vam desajuntar per entrar a la sala d'espectacles. Però, a judicar per mi, crec que hauria estat millor no haver-hi entrat. Aquella música que m'havia delectat tantes vegades, no em va dir res, absolutament res. Amb l'esperit sadollat de les desventures reals d'en Serrallonga, m'era impossible escoltar les fictícies d'aquells herois de teatre mancats de realitat, per dramàtic que fos l'accent amb què els cantants procuressin expressar-les. La música que s'ou sense recolliment i entusiasme, amoïna com qualsevol altre soroll. L'Armengol, el rialler de l'Armengol, sense treure's del cap aquell casament per punt, no feia sinó riure per dins, i, de tant en tant, amb un copet de colze, tremolat per la rialla continguda, em comunicava la seva pruïja a mi.
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/71
Aparença
Aquesta pàgina ha estat validada.