Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/79

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 Ella esclafia una rialla que li inflava d'una manera deliciosa el sotabarba, i acabava exclamant:
 —Quin ximple!
 —Tornàvem a travessar-nos aquelles dolces espases al cor, i, quan em queia abraçada al coll, jo li deia a l'orella:
 —I ¿que no és molt més sublim aquesta bogeria que tota la sabiduria humana?
 —La Matildeta no badava boca; però, amb sos ulls frisosos i d'esllanguiment dolcíssim, m'estava dient:
 — T'adoro: del demés no te n'ocupis.—
 En aquest estat delitós, podia pensar en clients? Ni quina falta em feien?
 La felicitat ens tenia ullpresos, indiferents a tot allò que no fos tendreses i carícies. Jo crec que, com si, havent pres vol pels espais infinits, les nostres ànimes es bastessin per si soles en aquella comunió mútua i absoluta, ho teníem oblidat tot. Així rodàvem per casa, així anàvem pels carrers, fins pels espectacles... quan heus aquí que un dia, tot passejant amb aquesta concentració la nostra felicitat (no em recordo pas per quin carrer, perquè ni el veia), sento que em truquen suaument a l'espatlla amb un bastonet. La sensació em fou, no obstant, molt forta. Tombo la cara, i em topo amb la mirada somrient i afectuosíssima de l'amic Armengol. Em va semblar que d'un altre món queia sobtadament al que feia temps havia abandonat. I era ben cert; que d'aquells ulls manya-gosos, de l'expressió d'aquells llavis, saltaven efluvis d'una altra afecció que no em podia ésser indiferent,