Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/80

que tenia llarga història i dolç ressò dins del meu cor.
—Armengol! —vaig fer, cridant i parpellejant de pressa, com si la visió m'enlluernés. Li vaig presentar la meva senyora. (Quina paraula! Jo me n'omplia la boca.) I, un cop informat que, a son torn, ell vivia ja a Barcelona, el vaig convidar a dinar per a l'endemà passat.
Callo per massa íntimes i perdonables les pors de descarrilament que aquella invitació va despertar en el cor engelosit de la meva doneta. Al cap i a la fi, van produir tendreses d'aquelles que no s'esborren mai més, per puerils que siguin: qui sap si fins, precisament, per l'embriagador perfum de puerilitat que en si mateixes porten. El que sé és que aquelles llagrimetes de gelosia innocent em sabien al paladar com néctar riquíssim dels déus.
A taula, el meu amic, va estar xamós com sempre: fou l'encís dels meus pares, de la Matildeta mateixa. Vam parlar de les guerres que estaven assolant el país, de la dificultat de viure a fora en el temps que corríem, del mal que aquell estat de coses faria als pobles, de tot allò que, pel que es veia, capficava els meus pares i que tan sense ansietat ens tenia a llurs fills. Apurada la matèria, el pare, referint-se a l'Armengol i a mi, es va plànyer del desarrelament que tot allò ens causava, de les dificultats amb què toparíem a Barcelona per a obrir-nos pas, i de la necessitat, per consegüent, d'espavilar-nos i de fer-nos-hi amb els punys ben closos. Això ens portà a recordar l'origen de la nostra amistat, de com aquesta havia