Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/81

anat creixent, dins de l'atmosfera del claustre, amb molta més força que les altres allí contretes, i...
—A propòsit —saltà l'Armengol dirigint-se a mi: —¡no diries mai qui també roda, aquests dies, per Barcelona, amartelat, com tu, amb la núvia! (I dispensi, Matildeta, la manera d'assenyalar.) En Serrallonga.
—Ah! tanmateix s'ha casat? —vaig fer jo, mig avergonyit que se'm cités un èmul (era de l'única cosa que me'n podia veure llavors) d'aquella mena.
—Sí, home, sí! I sense fer-nos padrins de boda!
—Jo vaig esclafir a riure, reconciliant-me ja amb la cita i entrant de nou en l'ordre d'idees a què ella ens duia.
—Que l'has vist?
—Sí.
—I què tal, la núvia?
—Ai el tafanerot! —exclamà, rient, la mare, a qui totes les meves coses feien molta gràcia.
—Ai ai! i tal! — s'arriscà a afegir-hi la meva dona.
—Oh! —féu l'Armengol;—és que es tracta d'un casament sui generis; d'un casament per punt.—
Tots van esclafir a riure, i ningú no ho volia creure: sobretot la Matildeta, que ho trobava impossible, escandalós, indecent.
—Digues, digues —vaig fer jo en acabar-se les exclamacions.
—Que és una moreneta malaguanyada per a ell.
—I que va de senyora?