Pàgina:Obres de Q. Horaci (1922).djvu/107

morir deixà la joventut captiva.
«Vegí, vegí—exclamava-—en púnics temples
clavades les senyeres i les armes,
 sens lluita als soldats preses.

Vegi també lligats a les espatlles
lliures dels ciutadans els forçuts braços,
i oberts tots els portals, i conreuar-se
 els camps que assolà Roma.

¿Rescatats a pes d'or seran tal volta
més braus nostres soldats? Això seria
dany sobre mal juntar. No amb tints la llana
 perduts colors recobra.

No la vera fermesa, un colp perduda,
cura de retornar als cors fembrívols.
Quan lluiti cerva dels tremalls lliurada,
 valent serà qui al pèrfid

enemic s'entregà, i les tropes púniques
atropellar sabrà en noves batalles
qui per por de morir deixà sos braços
 lligar amb vils corretges.

Ignorant d'un pendrien l'existència
guerra i pau confongueren ¡oh vergonya!
Oh gran Cartago alçada sobre runes,
 oprobi de la Itàlia.»