Pàgina:Obres de Q. Horaci (1922).djvu/142

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.

Mestre de si mateix i satisfet
viurà qui pugui dir al cap del dia:
«Visquí». Que endoli el cel amb boira impia,
0 faci el sol lluir amb fort esplet

demà el Senyor dels cels, fer no podrà,
que lo que ja és passat, passat no sigui,
ni desfer o bé fer que fet no estigui
ço que un colp al fugir l'hora portà.

La Fortuna es complau veient sofrí;
i en jogar son terrible joc toçuda,
incerts honors a cada instant transmuda,
ara benigna als altres, ara a mi.

La lloo si roman; si pressurosa
aixeca'l vol, lo dat li torno tot
i amb ma virtut m'abrigo, i sense dot
preng l'honesta pobresa per esposa.

No és de mon natural, a l'assaltar,
la fràgil nau indòmites tormentes,
amb precs i vots pacta amb deitats potentes,
que tíries riqueses a augmentar

no vagin d'avar pèlag els tresors.
Que vinguin temporals: jo en flac navili
de Castor i de Pòl.lux amb l'auxili
no temeré en l'Egeu vents bramadors.