D'hivern l'aspror allunya la dolça primavera
i al mar les seques naus tornen les màquines;
ja el llaurador no busca sa llar, ni els bèns sa pleta
ni blanquegen els camps per les gelades.
Ja, en apuntant la lluna, sos chors Citeres guia,
i amb les ninfes les gràcies candoroses
dansen, mentres dels Cíclops les negres oficines
ardent Vulcà va omplint de flames rojes.
Cenyim, doncs, que ara és hora, la testa amb verda murtra
i amb flors que dúu la terra fecondada,
i ara immolem a Faune del bosc en la espessura,
a son gust, un cabrit o una primala.
Amb igual peu les torres dels reis, que les barraques
dels pobrissons la pal.lida mort petja.
Si és curt el viure, oh Sextí, ¿a què llarga esperança?
Prompte t'oprimirà la nit eterna
i els fabulosos manes, i l'orc, on des que hi baixis
ni rei del vi seràs, ni podràs veure
a Lícides bellíssim, per qui els minyons s'inflamen
ara, i després s'inflamaran donzelles.
Pàgina:Obres de Q. Horaci (1922).djvu/23
Aquesta pàgina ha estat revisada.
Oda IV
A Sextí
