Aquesta pàgina ha estat revisada.
— 40 —
Oda XVII
A Tindaris
Faune veloç per el frondós Lucrètil
sovint deixa el Liceu ; i el sol ardent
allunya de mes cabres joguineres
i el tempestívol vent.
Bon punt sou en la vall o dalt les roques
de l'ajassat Ustica el dolç accent
de sa flauta, oh Tindaris, les esposes
del marit mal-olent,
cerquen la farigola esgarriades,
i els arbossos ocults impunement;
ni temen els cabrits la serp verdosa
ni dels fers llops la dent.
El cel és ma defensa. Als Déus agraden
ma fe i ma musa. A tu, a qui plenament
amb els honors del camp natura et brinda
plàcid esbargiment.
Aquí en reclosa vall, de la Canícula
evitaràs l'ardor; i amb tei accent
l'amor mateix de Circe i de Penèlop
cantaràs dolçament.
