dels arbres, e de les fonts, e de les erbes[1] aesma s de hauer alcun refrigeri a sos greus pensaments qui molt fort lo turmentauen e l trebaylauen. § Cant lo gentil fo en lo gran boscatge, e viu les riberes, e les fonts, e los prats, e que en los arbres foren auceyls de diuerses linyatges qui cantauen molt douçament, e sots los arbres hi hauia cabirols, seros, gatzeles, lebres, cunils, e moltes d altres besties qui eren molt plasents a veher, e que los arbres eren carregats de flors e de fruyts de diuerses maneres, d on exia molt plasent odor, se volch consolar e alegrar en ço que vehia, e ohia, e odoraua; e lo pensament[2] li vench de sa mort, e l anitxilament de son esser; e adonchs multiplica son coratge en dolor e en tristicia. § Dementre quel gentil era en aquests pensaments, per los quals crexia sa tristicia e sos torments multiplicauen, en volentat li vench que sen tornas en sa terra; mas pensas que aytal cogitacio e aytal tristicia en que era no podia exir de son cor sens alcuna ajuda o alcuna auentura. E per aço refrena son coratge[3] de tornar a entras,[4] e ana en auant, de loc en loc, e de fontana en fontana, e de prat en ribatge, per temptar e assajar si per nuyla cosa plasent que vehes ne ohis poria de si gitar lo pensament en que era; e on mes anaua ne pus beyls lochs atrobaua, pus fortment lo pensament de la mort lo destrenyia. Lo gentil coylia de les flors, e menjaua dels fruyts dels arbres per assajar si l odorament de les flors, e la sabor dels fruyts, li
