Pàgina:Obres de Ramón Llull (1886).djvu/66

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


a hom, sens que hom no es les coses que Deus li dona, ne Deus sia ço que dona; mes en ço que dona lo hom, e pot donar,[1] dona ço que no es, en quant dona diners o altres coses qui no son hom; enaxi e mils pot Deus aquestes coses per manera de creacio e de possessio, con hom pot donar diners, cauayls, casteyls per manera de possessio. E per aço Deus es excellent sobre natura qui no pot donar ço que no ha.[2]


DE CARITAT E JUSTICIA



CARITAT e justicia se couenen contra ira e injuria; on si en hom qui es cosa finida, e en lo qual pot esser lo contrari de caritat e justicia, se couenen caritat e justicia contra ira e injuria, de necessitat se coue que en Deu, qui es infinit, e n lo qual no pot esser aquella contrarietat, caritat e justicia se couenguen contra ira e injuria.[3] On si resurreccio es, major concordança han en Deu caritat e justicia contra la ira e injuria del peccador, qui es colpable per obres corporals e esperituals, que no haurien si resurreccio res no era. E cor la major concordança coue atribuir a Deu, segons les condicions dels arbres, per aço resurreccio es maniffestada.

  1. Dona e lo home pot donar.
  2. Edit. lat. Et ideo Deus superat naturam, quae non potest dare, quod non habet; cum infinitae sit superior natura.
  3. Edit. lat. Quod in Deo, qui est infinitus, in quo non potest esse contrarium charitatis et justitiae, conveniant charitas et justitiae contra iram et injuriam.