Pàgina:Obres de Ramón Llull (1886).djvu/76

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ço cor pot esser sobject a virtuts, coue que sia alcuna essencia[1] pus noble que hom, la qual haja virtuts, e no pusca esser sobject a vicis; e aquell es lo Deu que nos ensercam.


DE FORTITUDO E ENVEJA



FORTITUDO es virtut, e enueja es vici. E cor virtuts e vicis sien contraris, per aço fortitudo e enueja son contraris. On si en Deu hi ha[2] bonea, granea, poder, sauiesa, amor e perfeccio, pus semblant es fortitudo a Deu,[3] que si en Deu no hi ha neguna d estes virtuts damuntdites. E on pus semblant es Deus a fortitudo, pus dessemblant e pus contrari es de enueja; cor si no ho era, seguir sia que fortitudo e enueja no fossen contraris. E cor son contraris, e cor fortitudo e enueja son pus contraris si en Deu son les virtuts damuntdites, per ço cor fortitudo n es pus semblant a Deu,[4] e pus contraria a enueja, per aço es maniffestat que en Deu son les virtuts del primer arbre, sens les quals Deus e enueja no serien tan contraris con son, ne fortitudo no seria tan contraria a enueja com es. E cor ço per que fortitudo es mils semblant a Deu, e es pus contraria a enueja, e Deus es pus contrari a vicis, e es pus semblant a les

  1. Edit. lat. Sit aliqua natura seu essentia.
  2. En Deu ha.
  3. Edit. lat. Fortitudo magis convenit Deo.
  4. Edit lat. Magis similis et conveniens Deo.