últim terratrémol aquellas illas Medas que avuy encare esperan l' abrassada que dins, no sabém quants segles, els donará la terra catalana.
Catalunya existeix ja geológicament parlant. L' obra de la creació material s' ha acabat. En los seus camps creixen las plantas lleguminosas, los seus boscos los forman las gentils palmeras y los elegants salzers; la primitiva flora desapareix: en aquells dias, en fi, existian los vegetals d' avuy dia. Lo mar blau y pur besava aquellas terras com la mare besa á son fill, ab amor, puig aquellas terras eran las fillas de las sevas entranyas; l' ayre lo atravessavan aucells de ricas y coloradas plomas, iguals á los que sigles y més sigles després nos vingué á ensenyar Colon com cosa nova; y en la terra, micos y monas, orangutans, chimpancés y gorillas saltavan y brincavan, s' estimavan y s matavan, vivian en pau y en guerra, preludiant las passions del home qu' encara no havia vingut al mon.
Hem dit que lo período terciari fou l' últim y aixó no es pas exacte, puig que hi ha un quart período, que com á tal geológicament es lo quarternari.
Y ve te 'ns aquí arribats á la part ó moment més difícil d' explicar l' obra de la creació; y es que ara no 's tracta d' explicar com lo mon se fá, sinó com se desfá.
Catalunya era un país tropical, l' home que apareix en la Terra com tot lo que hi ha en ella, creat per Deu, en aquest período, podia córrer per los nostres camps ab lo vestit de nostre pare Adan, ab la seguritat de no tenir fret.
Nosaltres no sabriam explicar aquí ab pocas ratllas l' espantosa mudansa que sufrí lo nostre hemisferi durant lo período quarternari.
L' home aterrorisat sentí fret, mes un fret agut, d' aquell que talla com un cristall: sols ficantse dins la pell
