Pàgina:Perpetuínes (1907).djvu/11

donant-li desseguida solucions que mai havia ni pogut sospitar. Sempre tindré present aquella erudició inverossimil que lo mateix ponderava l vigor del teatre grec que l'apassionament del drama romantic; que desentranyava ls conceptes més obscurs de Petroni i endevinava l'intenció profonda de les bufonades de Rabelais; que coneixia ls poemes sagrats de l'Asia i els escrits ascetics revolucionaris dels Pares de l'Iglesia, i que tot ho posava en el seu verdader punt, sense deixar-se influir mai per la tradició ni pel convencionalisme. Allí hi havia l verdader Bartrina, allí s veia, en aquell jove imberb, una verdadera gloria catalana, molt més solida que moltes altres que fan molt soroll.
I encara més que en tot això s veia l seu valer en la vida íntima. Jo, que m glorío de coneixe-la, puc assegurar-ho. Aquella falta d'ambició; aquella rectitut mai desmentida de concepte; aquella candidesa quasi infantil al judicar els homes i els fets pel cor i no pel cap; aquella delicadesa de sentiments a l'analisar les passions propries, fan per nosaltres la seva perdua irreparable. L'amor i l'amistat omplien la seva existencia. L'amistat, l'afecte a la seva familia, no ls amagava, perquè ls sentia i no tenia per què amagar-los. De l'amor no n parlava quasi mai perquè era l seu secret, que sols revelava en la confiança més íntima. No sabem si ningú més coneix aqueix detall importantissim de la seva vida; però, siga com se vulga, respectant els seus desitjos, per lo que a mi respecta, amb ell passarà a la tomba.
Tal era en Bartrina. Avui ha mort! Una lla-