Pàgina:Perpetuínes (1907).djvu/32

l'interpretació que donen a certes paraules o modismes els moderns anotadors, i realment es així. Quan en Rabelais, per exemple, parla d'une grosse d'objectes que ha comprat, no vol dir pas una dotzena, com creu el bibliòfil Jacob, sinó dotze dotzenes, com sab l'ultim botiguer. Quan en Bonaventura Des Periers refereix que va anar escales avall d' une empeinte, no «faut lire», com diu el mateix Lacroix, empreinte, impressió, ni «on pourra lire emprinse», empresa: lo que s'ha d'entendre es empenta, paraula catalana d'ús actual, derivada del verb llatí impingere. Quan en Montaigne diu «regarder primement», referint-se a una observació escrupulosa, no vol pas significar «mirar primer que res», sinó mirar prim, com diem nosaltres.
Devegades els anotadors, davant de l'obscuritat d'una frase, s'entreguen a lucubracions fantastiques pera descobrir llur significat, sense que l'èxit — i d'això puc ser-ne jutge — recompensi llurs esforços d'imaginació. Pera tenir ple coneixement de lo que afirmo n'hi ha prou llegint la nota que s troba a la plana 93 que de l'edició de les Œuvres de Des Periers publicà en 1858 l'editor Delahaye. Parlant l'autor del Cimbalum mundi d'una persona poderosa i rica, diu que tenia molts allants et venants (anants i vinents, com diem