Pàgina:Perpetuínes (1907).djvu/91

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


com tronc corcat a l'apoiar-s'hi s trenca,
no llegeixi-s. Més prou, si ets egoista,
al veure versos llençaràs la carta!

Dubto. Vet-ho-aquí tot. Dubto i no m sento
ni am voluntat ni am força pera creure.
Tot lo que miro es fals; mai lo ser íntim
sabré compendre bé del que aquí m volta.
De l'infinit jo puc llegî ls prodigis,
analisant la llum de les estrelles
que allà d'allà, en lo cel, brillen perdudes,
i analisar la llum d'una mirada,
i llegir en lo cor, m'es impossible!

¿Com no dubtar del món, qui en ell hi troba
solament falsetat i hipocresia?
Renoms brillants se fan am falses glories,
com am cartró daurat se fan cuiraces,
i de lluny tot es or pel curt de vista.
Vergonyós i modest, s'amaga l merit,
i atrevida s'eleva l'ignorancia;
així l que fa poc pes en la mar sura,
i es en son fons tant sols que hi ha les perles.

Elevar-se! Pujar! Si falten ales,
recordar tot-hom sab que a les altures
no l'aliga tant sols, també hi arriba
lo reptil, i es prou facil arrastrar-se.
I quan, pujant al cim, més ambiciona