monuments ignorats com hi havia á Espanya. Ni la carestía de diners ni la conciencia de sa ignorancia del dibuix arquitectónich havian bastat pera espantarlo. Ple de fe en sas forsas, s' aprengué tot sol los coneixements que no tenia, y quan se sentí prou fort, no pensá ja sinó en buscar company que s' encarregués de la altra meytat de la feyna.
Volia pera aixó un escriptor de condicions especialíssimas. «Mon bell ideal—escribia ell mateix lo Maig del 72 al despedirse dels suscriptors als Recuerdos y bellezas, recordant ab melancólica anyoransa sos ja remots principis,—mon bell ideal eran las elegants descripcions de Víctor Hugo en Nôtre dame de Paris: res de disertacions generalment fredas y fadigosas: de noticias, las que proporcionessen los documents dels arxius, y quan no, lo que 's tingués per cert y averiguat.»
Acudí pera aixó, segons sembla, á en Roca y Cornet, molt reputat allavoras á Barcelona; mes com en Roca declinés l' encárrech, acudí en Parcerisa á don Manuel Milá y Fontanals. Tampoch pogué aceptar don Manuel Milá, peró li indicá com lo més á propósit á en Piferrer, allavoras totalment desconegut, ó poch menos, fora del petit recó de sos amichs [1]. S' escusava en Parcerisa alegant que
- ↑ A propósit de la opinió que 'n formavan los que 'l coneixian, y aixó que sa mitja tartamudesa 'l perjudicava en las conversas, contava don Marian Aguiló en la necrologia, inédita encara per fortuna meua, que llegí fa tres anys en lo Saló de Cent quan la colocació del retrato d' en Piferrer en la galería de catalans ilustres, que havent visitat la Biblioteca de Sant Joan y preguntat per son antich sub-bibliotecari,
