no'l sabía perdonar, y la repentina escapada de la noya la sumergía en un estat de defalliment y esperanses tan contradictori y absurde, que, per més que hi fes, no arribava la Pilar a definir.
A tot axò, aquella Cerdanya, ahir tan gemada, tan esplendorosa y plena de vida, havía anat despoblantse y despullantse de ses gales estivals. Dues ò tres tardorades d'aquelles que, iniciantse ab una rufacada forta, acaban per enfarinar de neu els pichs més alts y les ondejades carenes de les vehines serres, havían promogut, ja, la desbandada dels forasters, dexant solitaris els més animats camins y a la vila com abaltida y reclosa per les fredors d'un hivern primerench. Ja'l día s'havía escursat molt. Les saules y pollancres perdían llurs fulles, horriblement grogues, mentres se rostían en el brancatge les dels verns, y s'ageyan, esparrancades y ja mitx podrides, les poch abans tan gerdes mates dels trumferars. Els prats, arranats per l'última dallada, perdían també aquella sedor hermosa d'alfombra de vellut, tota la transparent verdor esmeragdina qu'era ahir encís dels ulls. Els rossos rostolls, esdevinguts gorets acafetats, estavan salpicats de munts de fems qu'empudegavan l'atmòsfera. Y a l'esblaymada claror d'un sol sempre entelat pels celatges
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/180
Aquesta pàgina ha estat revisada.
