Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/252

abonarà a mi? — feu la Pilar, comensant a vèurehi clar.
 — Ayay! la fàbrica, la casa, vaja; — respongué l'altre, depressa, com si's cremés la llengua.
 — ¿Què dius, ara? ¿què dius, ara?... ¿què t'empatollas, Robert? A mi'm sembla que si me'ls abonés la fàbrica, me'ls abonaría jo matexa. Lo que guanyaría d'un cantó ho hauría perdut del altre. ¿No es axò? Jo ho veig axís. ¡Quínes combinacions que fas, Robert! ¡Qu'estranyes son!... Ah, nó, nó; siguèm franchs y dígas clar que, si a la noya se li donessin cent mil duros, qui'ls donaría so jo.
 — Axò ho dius tu. Jo entench que nó. Jo entench que, tornante'ls trenta ò quaranta que donguis en metàlich ara, en total hauràs donat, per el periode que's convingui, els dos ò tres mil duros de renda que't puga portar la casa. Jo ho veig axís, y'm sembla que la cosa no val pas la pena de que la noya plori y's desesperi considerantse humiliada devant del món y del seu promès, ni de que tots plegats discutim tant. Pènsa en l'escreix. Pilar; pènsa en l'escreix, qu'una bona mare no'l pot desdenyar may, si no vol perjudicar a la seva filla.
 — Es clar, es clar; — tornà a fer la Julita. Però com que la Pilar seguía veyentho