Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/328

lans. Després de tant temps de tenirlo, be'l deus ja haver firmat. Dónam el balans ab ton conforme y no m'hauràs d'escombrar ja més les trepitjades, si tant t'hi empenyas.
— No està en el meu poder. Vésten. Vésten d'aquí y no tornèm a comensar; — respongué ella, ja ab veu més forta y posat més altaner.
— ¡Què dius, ara? — exclamà ell, tremolant més que may. — ¿Sabs lo qu'has fet? ¿a lo que t'exposas? Aquell document no es teu.
— Vés, acúsam, arreglat. Però fúígme de devant. Tu y jo, ja hem acabat. Escríu; jo respondré. Acut al jutge; jo'm defensaré. Tu no has de sentir may més la meva veu honrada, ni jo la teva, sempre emmetzinada d'hipocresía y de maldat. O te'n vas, ò truco. Tría tot seguit.
— ¿Però, què t'he fet jo, pera que'm miris sempre com el teu major enemich? — preguntà ell, ab accent humil.
— Rès de mal. Tens rahó; — respongué ella, irònicament y com may coratjosa. — Un gran be, Robert, un gran be. M'has fet veure ahont es la mort y ahont la vida; me has ensenyat a voler la llibertat.
— ¡Ximpleses! ¡Sempre romàntica! No vinch a escoltar bestieses. — Donà un pas